Després d’analitzar els successius estrats de repolicromia, es va resoldre retirar la major proporció possible de repintada, ja que pràcticament ocultava la totalitat de la policromia i del daurat original.
Es va dur a terme, en primer lloc, una neteja mecànica de tota l’obra amb la finalitat de retirar els depòsits d’arena, pols i uns altres elements. Després d’aquest procés, es va procedir a protegir i consolidar puntualment aquelles zones de policromia i daurat susceptibles de patir risc de despreniment.
Per a abordar l’eliminació dels depòsits de repolicromia, es van realitzar una sèrie de tests de solubilitat, amb la finalitat de verificar l’elecció de la substància idònia per a retirar aquest estrat sense menyscabar la integritat física, estètica i històrica de la policromia i daurat originals. Es va treballar amb gels aquosos i dissolvents espessits per a ablanir els estrats més persistents, i la capa més en contacte amb la superfície pictòrica i daurada original va ser retirada mecànicament.
Una vegada eliminada la repintada, el primer tractament realitzat va ser el de protecció-fixació de l’estrat de policromia i daurat, seleccionant els materials en funció de les àrees que s’havien de tractar. D’aquesta manera, es van emprar en els daurats adhesius sintètics, i en els alçaments de tot l’estrat o en descohesions generalitzades cues orgàniques, aplicades mitjançant injecció o filtració, i amb calor moderada.
Després de la consolidació, es va aplicar un primer vernís de protecció en les àrees de daurat i policromia. L’estucament es va realitzar amb una base de cua orgànica i carbonat de calci, sobre la qual es van aplicar diverses mans de bol groc i roig en les zones de daurat. Quant a la policromia, es va reintegrar cromàticament amb colors a l’aigua i es va ajustar amb colors al vernís. Finalment, es va aplicar un vernís mat de protecció mitjançant polvorització.
Quant al suport de fusta, aquest havia sigut repintat amb els depòsits de serradures generats pels insectes xilòfags, de manera que el primer pas abans de consolidar-ne l’estructura va ser el buidatge dels orificis per a evitar danys derivats de l’acidesa d’aquests depòsits.
La xarxa de galeries provocades pels insectes xilòfags s’entrecreuava en determinades zones i posava en perill l’estrat pictòric, la qual cosa feia precària la conservació de la fusta del suport.
Es van dur a terme diferents estudis amb la finalitat de determinar el consolidant més adequat. Es va decidir emprar resines sintètiques en un medi hidroalcohòlic, per a evitar l’aportació de lluentors o canvis de to.
Un altre dels elements de suport que va requerir consolidació va ser el teixit de les peces de llenç, l’estructura de les quals havia perdut adhesió al suport de fusta i en molts casos s’havia replegat i encongit. Es va valorar deixar aquests teixits a la vista com a element didàctic original de la imatge, ja que mostra l’obra tal com es va construir a través dels seus successius estrats de transició entre la fusta i el daurat.
Després de la consolidació del suport, es va procedir a la fase de reconstrucció volumètrica mitjançant massilla de farciment. Així, es va decidir reconstruir les àrees afectades seguint un criteri d’integritat mecànica i no tant estètica, tractant de crear un perímetre estable al voltant de les àrees amb policromia o daurats, i tancant aquells clevills no significatius que pogueren suposar risc per a aquestes.
La inestabilitat que presentava l’obra, a causa de la falta de cohesió en la seua base i del greu atac xilòfag, va obligar a idear un sistema de subjecció que aïllara aquesta base original de l’àrea on anara a exhibir-se la imatge, i alhora en corregira el venciment a causa de la pèrdua de suport.
Es va decidir fer una peanya en forma de paral·lelepípede rectangular en fusta de faig en to cru.

Quant als elements metàl·lics, com que no són elements originals de l’obra, es va decidir que calia conservar-los, però no van ser col·locats de nou en la imatge.