El 29 d’octubre un temporal de dimensions gens previsibles va assolar nombrosos municipis de la província de València. es va trobar al seu pas, va quedar greument perjudicat.
Si bé els primers dies la població acudim en massa a peu a ajudar les persones a netejar casa seva, així que es va poder accedir a les zones danyades, des de la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació de la Generalitat Valenciana, a través de la Secretaria Autonòmica de Cultura, es va iniciar una campanya dinspecció i acompanyament a tots els termes afectats, amb especial incidència en els béns mobles danyats, alhora que es buscava una ubicació per al seu desallotjament en casos de necessitat extrema.
Per a aquestes tasques dinspecció es van organitzar equips multidisciplinaris de conservadors, restauradors, bibliotecaris, arxivers i arqueòlegs que van recórrer les diferents localitats per tal de conèixer labast dels danys i establir unes prioritats dintervenció immediata. Aquests recorreguts van començar pels municipis menys afectats. , encara que la lògica pogués indicar el contrari, i es van seguir instruccions dels cossos de seguretat, els qui insistien que la prioritat eren els desapareguts.
Per això, els tècnics més especialitzats en emergències, entre els quals hi havia l’equip de restauradors de l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+i), es va desplaçar a localitats com Picanya, Alfafar i Paiporta, per no interrompre a les tasques de rescat més immediates i prioritàries.
De la informació recollida d’aquestes tasques prèvies, es van preparar equips d’actuació in situ on es va donar preferència als magatzems d’obres d’art greument afectats, algunes esglésies i, molt especialment, als arxius municipals que, per la naturalesa dels materials orgànics que componen els seus fons, eren els que més havien patit les conseqüències de l’aigua i el fang.
Pel que fa a les obres pictòriques i escultòriques de magatzems d’art, els tècnics van anar desembalant-les in situ, rebutjant les caixes d’emmagatzematge per la seva infestació. Un cop retirat el seu embalatge, es va procedir a una neteja superficial del fang ia la nebulització amb una solució hidroalcohòlica abans de ser traslladades a nous dipòsits destinats exclusivament a la recepció d’aquestes obres.
Durant aquesta primera fase es va elaborar una fitxa detallada de cada obra i, posteriorment, s’avaluarà la necessitat i la conveniència, amb ordre de prioritat, de la restauració integral de les obres danyades.
En el cas dels fitxers municipals, el panorama era desolador. La majoria dels arxius que visitem ocupaven espais en plantes baixes i soterranis. La força de l’aigua de la riuada del 29 d’octubre va destrossar portes metàl·liques, fins i tot compactes plens de documentació, de manera que l’accés els primers dies només es va poder fer de la mà de bombers que asseguraven el pas de les inspectores.
Resulta molt complicat descriure la sensació de pèrdua i abatiment que experimentem els qui entràvem en aquells espais amb fang fins als genolls, amb volums ingents de llibres i documents fets un garbuix amb el fang i amb una proliferació de microorganismes a les parets i als propis béns que s’anava incrementant a cada visita. A això cal afegir que molts dels responsables d’aquests arxius havien sofert personalment les conseqüències d’aquesta terrible riuada, i que érem nosaltres els que explicàvem com es trobava el fruit del seu treball meticulós de dècades. Emocionalment també va resultar complicat assumir tanta tragèdia en l’aspecte personal i professional.
Superat aquest primer nivell, vam organitzar la recollida dels documents i llibres d’arxiu perquè, a l’espai de sis mil metres quadrats que ens va cedir Fira València i que hem hagut d’ampliar a deu mil, poguéssim iniciar les tasques de rescat ja que a els mateixos arxius municipals, molts amb centímetres de fang fins a diverses setmanes després, resultava literalment impossible.
En aquest moment, en dimensionar l’envergadura dels arxius municipals, judicials i parroquials que necessitaven una actuació d’emergència, es va sol·licitar al Ministeri de Cultura l’activació del Pla Nacional d’Emergències i Gestió de Riscos en Patrimoni Cultural. Així, dues setmanes i mitja després de la catàstrofe, tècnics de l’IVCR+i, restauradors de l’Arxiu del Regne de València, tècnics de la direcció de servei d’arxius de la Direcció General de Cultura i restauradors de tot Espanya que treballen al Ministeri de Cultura, investigadors de la Universitat Pablo de Olavide, voluntaris universitaris i altres, sumem esforços per iniciar el rescat dels llibres i documents. En un primer moment, érem nosaltres mateixos els que recollíem la documentació fins que es van poder sumar als trasllats la Diputació de València, la Policia Autonòmica i l’Exèrcit, a través de la Unitat Militar d’Emergències.
L’espai de Fira València resulta molt adequat no només per les dimensions sinó per la facilitat d’accés i l’alçada dels sostres, entre molts altres avantatges. Allí vam anar estenent la documentació que arribava en caixes d’arxiu enfangades. Eliminem cadascun d’aquests contenidors, així com d’altres que resultaven superflus com ara carpetes o fundes de plàstic i procurem corrents d’aire amb l’ajuda de ventiladors.
L’escassetat de material dels primers dies, malgrat el suport i el suport constant de la Generalitat Valenciana i el Ministeri de Cultura, ens oferia poques opcions de tractament, fins que vam incorporar dues tècniques aparentment senzilles però que han donat uns resultats satisfactoris. D’una banda, separem blocs de documentació completament xopa a través d’oueres que, encara que sembli increïble, no només suporten el pes sense deformar-se, sinó que no absorbeixen la humitat de la documentació o dels llibres. En un segon moment, i conforme anem eliminant humitat, tenim la possibilitat de fer aquests blocs més petits, i incorporem papers secants o altres fins sense encolar que absorbeixen la humitat i permeten el canvi, encara que per l’envergadura de les col·leccions, no tan ràpid com voldríem. Estem ara mateix en aquesta fase d’assecat que encara durarà, uns mesos.
D’altra banda, a suggeriment d’Arsenio Sánchez, conservador de l’Institut de Patrimoni Cultural d’Espanya, comptem amb dues envasadores de buit on estem introduint la documentació amb secants per accelerar-ne l’assecat. Si bé és aviat per treure conclusions, està resultant el mètode més adequat per a processos d’assecat en marxa amb la primera humitat important eliminada, a la fase final, després d’aspirar cada volum, per allisar les enquadernacions deformades per l’assecatge inicial per oreig .
S’estan incorporant, a mesura que tenim més materials disponibles, l’assecat tradicional amb papers absorbents, fustes i pes, però és impossible arribar a tots els llibres i documents que hi custodiem.
La fase següent, amb la documentació seca, consisteix en l’aspiració de tots aquests dipòsits, ja que la proliferació de microorganismes a la superfície és evident. De fet, la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València està fent un estudi per determinar les espècies que han proliferat a conseqüència de la inundació, amb tècniques avançades d’ADN. Considerem que és un moment únic per determinar el comportament daquests éssers en circumstàncies excepcionals.
L’objectiu primordial en aquest procés és salvar la informació d’aquests volums, lligalls i plecs. En un segon moment, que hem de dimensionar més endavant, es proposarà la intervenció de restauració a la documentació més valuosa que coincideix amb sèries més antigues d’arxius judicials i parroquials, i de l’arxiu únic de la Federació Sindical d’Arrossos d’Espanya del qual és titular l’Ajuntament d’Alfafar.
Un agraïment especial mereix l’Associació Valenciana d’Arxivers que completa la tasca amb un enfocament especialitzat i que ha ajudat els arxivers locals a prioritzar la documentació més important per ser rescatada.
La localitat de Picanya, una de les més afectades, acull la seva església a la vora del barranc del Poyo. L’aigua va arribar als 3,80 metres d’alçada, les imatges es van desplaçar de la seva ubicació habitual i l’aigua enfangada va produir unes destrosses molt severes als retaules de les capelles laterals, a més de l’arxiu de documents parroquials. Els primers dies després de la catàstrofe, nombrosos voluntaris van col·laborar amb els veïns en la neteja de l’església i el trasllat de les imatges i els llibres. No obstant això, el nivell d’humitat assolit i els residus de fang dins les estructures dels retaules va fer que els microorganismes que habitualment resideixen a l’ambient es desenvolupessin i van proliferar a la superfície d’aquests béns amb unes dimensions que no havíem observat mai. Aquesta església ha hagut de ser clausurada a petició dels inspectors que l’hem visitada, per evitar un risc a la població que s’hi congrega.
La primera acció que vam fer va ser l’obertura de les zones baixes dels retaules per poder ventilar i, amb satisfacció, podem afirmar que, malgrat la quantitat de fang dipositat, s’ha aconseguit assecar el fang i els microorganismes sembla que estiguin remetent, no obstant això, a l’espera de tenir el suport d’efectius de la Unitat Militar d’Emergències, tenim la intenció d’aspirar i desinfectar la superfície de tots a fi de tornar als parroquians el lloc de trobada i símbol de la població. Vam haver de rescatar una de les imatges que havia quedat tancada a la seva fornícula, però que està en un lloc segur i en una zona amb ventilació que millorarà, sens dubte, el seu estat de conservació.
Encara queda el balanç de tots els béns que, tot i estabilitzats, requereixen un procés de restauració en profunditat. En aquest sentit, cal dir que la prioritat habitual de les intervencions no estarà marcada per la importància historicoartística de cada peça, sinó pel valor que aquestes comunitats atorguin a aquests béns.
La tasca és titànica però amb l’entusiasme i l’esforç compartit segur que arribem a atendre un espectre nodrit de béns mobles.
Vull felicitar de manera especial els custodis d’aquests béns que han superat drames personals i no han descuidat els béns comuns, els tècnics que s’han desviscut per estar en el rescat inicial en condicions lamentables, i les administracions que diàriament valoren i donen suport al treball conjunt de recuperació.
Gemma María Contreras Zamorano
Directora del Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació.
